Prōleg

Alternative content

A l'excel·lentíssim senyor Bisbe de Barcelona Excm. Sr.:

Entrant al Palau de Vossenyoria, fa alguns dies, quan més sovintejaven los desconsoladors telegrames sobre els efectes dels terratrèmols d'Andalusia, vegí que multitud de persones a Vossenyoria feien dipositari de sos dons i almoines. L'un deixava diners, l’altre roba, qui un parell de cadires, qui un moble de cuina, aquest una taula que potser necessitava per a menjar, aquell un coixí o matalàs que tal vegada aquella nit trobaria a faltar... Un comerciant regalà 700 barretines, que en eixes diades de fred rigorós abrigaran los caps andalusos un xic més que l'airós calanyès: un sacerdot, que no volgué anomenar-se, deixà son manteu, i una viuda obligà a son fill de pocs anys a llevar-se lo gavant i a deixar-lo allí, tot explicant-li que seria per algun pobre noi d'Andalusia que estava despullat i que no tenia mare...

Avergonyit i amb les llàgrimes als ulls me n’aní a casa a cercar mon òbol humil. «Què puc donar?», me diguí a mi mateix, i aixís com si hagués sigut flequer hauria duit un parell de pans, essent poeta me creguí obligat a donar algun bé de Déu de poesia: quod autem habeo, hoc tibi do. Buidí mes escorregudes carteres, aprofití algun retall, doní forma a alguna idea, i veus aquí la història d'aquest petit llibre que, per nostres germans d'Andalusia, poso (besant-les amb reverència) en les mans de Vossenyoria, pura i senzillament com una almoina del cor.

 

JACINTO VERDAGUER, PVRE.

Barcelona, gener 1885

 

Locutat per Eva Marichalar

Compartir en twitter Compartir en facebook
Generalitat de Catalunya - Departament de Cultura
Ministerio de Cultura
Espais escrits
Unnim