On és la Caritat?

Deu anys després dels estralls dels terratrèmols d’Andalusia, quan molts pobles i ciutats ja havien estat rehabilitats i s’havien fet tres edicions de Caritat, Verdaguer —amb cinquanta anys— va tornar a les qüestions humanes essencials i, en un article a la premsa, es preguntava el que mai no s’havia preguntat, perquè es pensava que ja ho sabia: on és la justícia social?

LA CARITAT 
En defensa pròpia

Mon somni, o si es vol, ma poesia a la caritat, me valgué la nota de poeta somiador, d’utopista i de visionari. Poc temps després, amb ma sortida perdia mon càrrec d’almoiner i, lo que és pitjor, los pobres perdien l’almoina, que s’anà retallant, retallant, fins a quedar gairebé estroncada, sia perquè els marquesos visquessen a Madrid, sia perquè es fes lo bé d’una altra manera. La supressió de la caritat me donà més pena que tots los mals que ja m’havien vingut i que tots los mals que m’havien de venir encara. Se socorrien amb ella més de tres-centes famílies de les més pobres i necessitades de Barcelona.
Se podia donar la mà a algun dels molts que cauen; se podia cercar remei a alguna malaltia de les moltes que vénen; afavorir al que ha tinguda una desgràcia; cercar un acolliment al que no en té, un guia pel cego, un peu pel coix i una mare per l’orfenet que l’ha perduda. Se podia oferir un bocí de pa al pobre de poca fe que, en un acte de desesperació, va a suïcidar-se; se podia socórrer al que, vençut en la batalla de la vida, perd l’esma i cerca el trist consol de fer desgraciats als demés; i detenir al que, veient-se rebutjat d’una societat sense cor, sense fe ni pietat, se fa anarquista, per venjar-se d’ella.
Compartir en twitter Compartir en facebook
Generalitat de Catalunya - Departament de Cultura
Ministerio de Cultura
Espais escrits
Unnim