la Caritat solidāria

Les activitats de Jacint Verdaguer com a almoiner a Barcelona el porten a descobrir noves formes de pobresa que desconeixia. A la Plana de Vic els pobres eren captaires passavolants o famílies nombroses, atacades per malalties o males collites o amos sense escrúpols. Coneixia en carn pròpia aquella pobresa: en les primeres proses recorda un dia d’hivern que la mare no tenia llenya per a escalfar el fillet.

A la Barcelona dels anys 80 del segle xix Verdaguer fa molts descobriments. Entre aquests la revolució industrial dels «capitans d’empresa», l’obrerisme, les migracions dels pagesos a les ciutats i la proletarització de les dones. Entre tants descobriments el poeta també reconeix la pobresa, la imparable pobresa que genera el progrés industrial. I, amb la pobresa, tema literari que a Europa dóna matèria a escriptors com Víctor Hugo o Dostoiewsky, Verdaguer descobreix la necessitat d’oposar-hi la «caritat», la beneficència, l’almoina. És a l’inici d’aquest canvi ideològic que el poeta dissenya Caritat, un llibre almoina per als pobres d’Andalusia.

PER QUÈ CANTEN LES MARES?

Son espòs està ferit

ajagut en una estora;

ahir vengueren lo llit

per traure la fam a fora.

 

De flaçades i llençols

fa deu dies que no en tenen;

un los ne resta tan sols,

que empenyaran si no venen.

 

Per menjar no tenen res,

per cremar ni un brot de llenya;

com no s’ha d’encendre més,

lo fogó també s’empenya.

 

L’infantó no té bressol,

la mare no té cadira,

mes canta com rossinyol,

però son marit sospira.

Compartir en twitter Compartir en facebook
Generalitat de Catalunya - Departament de Cultura
Ministerio de Cultura
Espais escrits
Unnim