La veu de l'Atlāntida

Alternative content

A L’ESCRIPTOR GRANADÍ D. F. DÍAZ CARMONA

Cabussada per lo llamp,

dins l’abisme jau l’Atlàntida,

cadavre d’un continent

que té la mar per fossana;

mes, tità mal soterrat,

tot sovint braceja i brama,

i avui ha llançat un crit

a sa veïna l’Espanya:

–Filla meva del meu cor,

vine, vine a mon llit d’aigua;

mon cadavre és de gegant,

mes n’hi cap un altre encara.

–Per venir al fons del mar

–li respon–, só jovençana;

deixau-me vetllar ací,

entremig d’Europa i Àfrica,

ací d’on sortí Colom,

ací on arribà sant Jaume.

–Si no vols venir de grat,

vindràs amb mi arrossegada,

per los peus de tos turons,

pels cabells de tos boscatges.

–Al món tinc fondes arrels

com la fe en té en la meva ànima;

si em sosté la mà de Déu,

no cauré jo anc que el cel caiga.–

Veient que no hi vol baixar,

ja li dóna una estrebada,

movent-la de soca-arrel

amb sos braços de muntanyes.

Li envia de sos atlants

una legió subterrànea;

la que té lo Tenerif

per xemeneia titànica.

Com minaires de l’infern

que a sos peus minen i taupen,

fan rodar-hi ses marors,

ses marors de foc i flama.

Tremola lo Mulhacén,

serres de Ronda i Nevada,

que veuen caure sos pobles

com fruiters sa dolça càrrega.

Trontollen serres i plans

amb terrible sotragada,

de València al Pirineu,

de Portugal a Cerdanya.

D’aqueixa trèmola nau

n’és la Bètica la barca,

la barca que en la maror,

ai!, s’enfonsa ara abans ara!

Se clivella lo seu fons,

i per ses boques badantes

l’Encèlado ponentí

fa sentir ses bramolades:

–Baixa amb mi al fons de la mar,

baixa amb mi, ma filla Espanya;

la mar d’on has tret un món,

digna és de ser ta fossana.–

No l’escolta Espanya, no,

des que altres veus la demanen,

la veu de sos fills que moren

en Motril, Loja i Alhama.

 

–Caritat, oh veu de Déu!,

que avui desvetlles ma pàtria,

recorda-li ses grandors,

lo que és avui i és estada,

quan mig món i l’altre mig

amb son penó s’abrigaven.

Apaga-hi bé les passions

que la tenen corsecada;

la indiferència, aqueix gel

que totes ses rodes para;

la política sens cor,

sense cor i sens entranyes;

l’error que tot ho emmetzina,

lo vici que tot ho mata;

la blasfèmia, aqueix fetor

d’un sepulcre que no es tanca.

Lliga germans amb germans,

les nacions unes amb altres,

lliga la terra amb lo cel,

lliga los homes als àngels.

La caritat és la llei

que fa gravitar les ànimes

entorn del Déu de l’amor,

que les atrau, mou i llança

per camins de viva llum,

amb ales de viva flama,

com astres entorn del sol

en la lluminosa cascada.

Caritat, veu d’allà dalt,

la veu de l’abisme apaga,

i l’harmonia dels cels

ací en la terra davalla.–

 

Locutat per Manel Llanas

Compartir en twitter Compartir en facebook
Generalitat de Catalunya - Departament de Cultura
Ministerio de Cultura
Espais escrits
Unnim